Durant aquesta sisena i última entrega, he realitzat una reflexió crítica sobre el conjunt de les observacions prèvies, centrant-me en dues activitats de creació pròpia: un dibuix creatiu i no realista que retrata la societat actual, i una cançó interdisciplinària que sintetitza els conceptes treballats al llarg de les entregues.

En el dibuix, he buscat representar les fronteres i les diferències socials mitjançant formes abstractes i colors que dialoguen entre si, creant tensions visuals que simbolitzen els límits geogràfics, identitaris i socials. Aquesta peça està inspirada en l’obra de Francisco Mata Rosas i en com “el mar es converteix tant en un límit com en un pont” (Mata Rosas, 2000), de manera similar a com la nostra societat pot actuar com a espai de divisió o de connexió, depenent de les dinàmiques de poder i accés. Mitjançant traços desestructurats i l’ús d’elements simbòlics (figures fragmentades, cercles incomplets i conjunts oposats que s’intersequen), el dibuix plasma com les jerarquies socials i les posicions de privilegi modelen la convivència i les relacions socials.

Aquest procés creatiu m’ha permès aprofundir en la crítica a les barreres físiques i simbòliques, tal com apunta Clara Peya a Mujer Frontera (2021), en què el cos i l’espai esdevenen metàfores de límits socials. Inspirant-me en aquesta obra, he incorporat línies orgàniques que s’entrellacen per simbolitzar la complexitat de les interaccions humanes i la lluita constant per superar aquestes fronteres.

Pel que fa a la cançó, he integrat sons i ritmes que evoquen diferents paisatges sonors i realitats socials, un enfocament inspirat en el treball de Llorca (2017), qui descriu com “el paisatge sonor es vincula amb el context social i econòmic d’un lloc, reflectint les experiències de la seva gent”. Aquest enfocament m’ha permès explorar com el so no només narra una història (com vaig fer a l’entrega anterior amb el concert pedagògic al col·legi), sinó que també manifesta fronteres sonores i desigualtats invisibles.

Aquest procés ha estat complex, ja que la representació crítica d’aquestes dinàmiques sovint queda atrapada en el risc de simplificar realitats profundament complexes. Malgrat tot, he après que l’art interdisciplinari permet desdibuixar límits tradicionals, oferint una perspectiva més rica i inclusiva que posa en qüestió les jerarquies de poder.

Tal com suggereixen Kremer et al. (2018), les fronteres poden actuar com barreres o ponts, i aquestes activitats han servit com a eines per obrir espais de reflexió sobre com una educació inclusiva pot superar els límits imposats per les estructures socials. El procés ha evidenciat que, tot i els esforços, les fronteres materials i simbòliques persisteixen. Per exemple, les diferències en l’accés a eines tecnològiques van influir en la qualitat de les gravacions dels alumnes.

Aquest treball m’ha fet més conscient de la necessitat d’utilitzar l’art com a eina per transformar les diferències en oportunitats d’aprenentatge. Tanmateix, he trobat reptes com la resistència d’alguns alumnes a abordar temes socials a través de la seva expressió artística i la limitació de recursos materials. Malgrat això, he pogut comprovar que l’art interdisciplinar no només és un mitjà de creació, sinó també d’anàlisi crítica i transformació social.

IMATGES: https://drive.google.com/drive/folders/1-lP9W5eM319sSq5n8bT4cQ1TnPUZ1TIk?usp=sharing